Joan Parera PhD.

A la nostra vida quotidiana i especialment en la realització d’activitat i / o exercici físic, sentim moltes vegades, tot i estar en un bon estat de forma, la impossibilitat de realitzar determinats gestos o activitats, fins i tot en innombrables ocasions acompanyat de quadres dolorosos, amb limitació de la mobilitat i / o d’impotència funcional, sense aparentment patir cap lesió o trastorn, i sense cap diagnòstic mèdic que ens justifiqui el que ens està passant. És en aquesta situació on hem de comprendre que hi ha lesions que anomenem com Disfunció Somàtica (DS) que són invisibles als mètodes de diagnòstic tradicionals i que malauradament encara són una entitat desconeguda i de vegades ignorada dins de la medicina, tot i el seu reconeixement com a terme diagnòstic vàlid i codificable a la Classificació Internacional de Malalties (1).

La DS s’ha convertit en una de les bases del raonament en la medicina osteopàtica, i està definida per l’American Association of Colleges of Osteopathic Medicine com el deteriorament o l’alteració funcional dels components associats al sistema somàtic (estructura corporal): esquelètics, articulars, miofascials i elements vasculars, limfàtics i nerviosos relacionats (2).

Fent una interpretació des d’aquesta complexa definició podem dir que la DS s’inicia com una reacció inicialment local, caracteritzada per l’aparició d’una fixació en un segment corporal (A), capaç de provocar alteracions en la funció corporal global, tant en la seva mecànica (B) com en la seva fisiologia (C). Si anem a un exemple, podem dir que quan es produeix una agressió a un teixit (vèrtebra) per una causa externa (traumatisme), aquest teixit a causa de mecanismes fisiològics complexos (resposta del sistema nerviós central) quedarà fixat en una posició determinada, comportant una pèrdua de la mobilitat normal i l’aparició d’una reacció local inflamatòria i de dolor (A). Aquesta, al mateix temps, produirà canvis en el funcionament mecànic de tota la zona d’influència d’aquest teixit amb una pèrdua de mobilitat i dolor a tota la zona o zones d’influència (B), i a la vegada produirà un mal funcionament d’aquesta regió i de tots els teixits que envolten al mateix i fins i tot a altres sistemes llunyans a l’origen de la lesió (C).

                      A                             B                            C

 

Entre les possibles i més freqüents causes de la DS trobem els traumatismes, l’estrès mecànic recurrent, certes pertorbacions posturals, problemes psico-emocionals, malalties orgàniques i / o pertorbacions de la funció visceral, i en alguns casos, certs mètodes terapèutics com la ortodòncia , intervencions quirúrgiques, mala praxis per part de terapeutes físics ...

L’evidència científica si bé ha resolt satisfactòriament com es produeix la resposta local i l’aparició de la restricció del segment corporal afectat, així com les seves relacions en els mecanismes del dolor (3-4-5), no ha resolt encara si poden produir respostes en els teixits viscerals (6).

En l’evolució clínica si bé, en principi, la DS pot passar inadvertida o oculta per la pròpia lesió o reacció local, un cop passada aquesta fase, començarà de manera lenta i progressiva a manifestar alteracions que moltes vegades no es relacionen amb la lesió inicial, com ara la limitació de mobilitat, el dolor en altres zones i fins i tot, tal com hem esmentat, en altres funcions de l’organisme, arribant a produir fins i tot canvis en la densitat del propi os (7). És per aquest fet, que al meu entendre, el restabliment correcte de la DS i de la funció mecànica, a més de millorar el moviment i els processos del dolor, evitarà conseqüències a llarg termini sobre els canvis i el deteriorament dels teixits involucrats en el procés.

El diagnòstic de la DS, és tremendament complex i és la clau per al tractament. Es farà en base a:

a) La simptomatologia del pacient (anamnesi).
b) L’observació postural i neurològica.
c) La palpació i valoració de la restricció local del moviment del segment corporal afectat.
d) L’avaluació de la biomecànica global.

L’osteòpata, utilitzarà els coneixements de la metodologia osteopàtica així com dels mitjans complementaris de diagnòstic per imatge i de diagnòstic diferencial que descartin altres patologies que necessitin intervenció d’altres metges especialistes, fins a arribar al diagnòstic osteopàtic que serà la base de tot el tractament.

En algunes ocasions, sobretot en determinades zones de la columna vertebral (zona cervical superior i zona lumbo-sacra) aquestes lesions indueixen un canvi observable (mitjançant RX) en la posició de la vèrtebra afectada. És en aquest cas que parlarem de lesió posicional (LP) (8).

Aquestes LP, normalment, són conseqüència de traumatismes importants (caigudes, accidents de trànsit ...) i cursaran amb importants manifestacions tant a nivell de dolor com en la restricció de mobilitat, i necessitessin una intervenció molt determinada i precisa per a la seva correcció, de manera que es necessitarà la intervenció d’osteòpates especialitzats en tècniques d’ajust específic (SAT)

 

El tractament de la DS consistirà a realitzar estímuls sobre el segment afectat mitjançant tècniques de reprogramació per recuperar el moviment, restablint així els mecanismes fisiològics normals, eliminant el dolor, i retornant a l’organisme la seva capacitat per expressar-se en la seva màxima amplitud.
Entre les tècniques osteopàtiques més habituals trobem:

a) Tècniques de correcció miotensiva: Basades en els principis de F. Mitchell, constitueixen un mètode de teràpia manual que utilitza la contracció voluntària del múscul per tal de restituir la mobilitat articular en una DS, considerant al múscul com el responsable principal de la restricció del moviment (9)

b) Tècniques de mobilització articular i tècniques de manipulació de la columna: Són formes de tractament comunament utilitzades. La manipulació de la columna vertebral difereix de la mobilització, ja que implica una impuls sobtat, a alta velocitat i de curt recorregut articular, que generalment no pot ser resistit pel pacient, mentre que la mobilització implica una baixa velocitat, en què el moviment passiu pot ser limitat o fins i tot interromput pel pacient (10). Aquests mètodes són eficaços sobre el tractament del dolor a causa principalment a la seva efectivitat en la millora de la mobilitat d’aquest segment (11)

c) Tècniques de manipulació visceral: Està basada en l’aplicació específica de forces manuals suaus que executades sobre una víscera i els teixits de sosteniment de la mateixa, estimulen la mobilitat normal, el to i el moviment d’aquests. (12)

d) Tècniques de relaxació miofascial: Són tècniques manuals suaus, que es basen en el principi d’agreujament o facilitació de la lesió, àmpliament utilitzades per alliberar restriccions fascials i restaurar la mobilitat dels teixits. (13)

El tractament de la LP, tal com he esmentat anteriorment, es realitzarà mitjançant tècnica de SAT.  L’objectiu d’aquesta tècnica, de màxima precisió, és invertir la lesió deguda als vectors provocats pel traumatisme. La tècnica de manipulació estarà dirigida en funció dels components de mobilitat restringida en l’exploració cervical i evidents mitjançant l’estudi Radiològic (14).

En el cas clínic presentat a continuació, d’un home de 40 anys que presentava dolor agut amb severa limitació de la mobilitat del coll, post accident d’esquí amb contusió directa sobre el cap i la columna cervical, podem veure com la posició anormal de la 3a vèrtebra cervical, obliga a la columna a invertir la seva posició, afectant-així tot l’arc cervical. Després de la correcció (la radiografia posterior va ser presa dues hores després de la manipulació), es pot observar el canvi de posició de la vèrtebra i la restauració de la corba cervical normal (lordosi fisiològica).

El pacient va presentar una millora notable del dolor i la recuperació completa de la mobilitat del coll l’endemà del tractament.

 

 Lesió posicional cervical en C3      Post tractament tècnica de SAT

No m’agradaria acabar aquest post, sense recordar, que l’osteopatia actualment a l’Estat espanyol, a diferència de països com Anglaterra o els Estats Units en què si ho és, no és una professió sanitària reconeguda.
Seguint els criteris especificats tant per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com per la Federació Europea d’Osteòpates (EFO), l’osteopatia només ha de ser practicada per professionals sanitaris amb formació universitària de màster en Osteopatia.

Joan Parera Turull
Osteòpata DO - MSc Medicina Clínica

Bibliografia:

1. M99.0 -apartat de disfuncions biomecàniques.
2. American Association of Colleges of Osteopathic Medicine. Glossary of Osteopathic terminology. http://www.aacom.org/resources/bookstore/Documents/GOT2011ed.pdf. Updated 2011
3. Hutson M Ellis R. Textbook of musculoskeletal medicine. Oxford; New York: Oxford University Press; 2006. 550 p.
4. Van Wilgen CP, Keizer D. The sensitization model to explain how chronic pain exists without tissue damage. Pain Manag Nurs. 2012; 13 (1): 60-65.
5. Latremoliere A, Woolf CJ. Central sensitization: A generator of pain hypersensitivity by central neural plasticity. J Pain. 2009, 10 (9): 895-926.
6. King HH, Patterson MM, Jänig W. The science and clinical application of manual therapy. Churchill Livingstone / Elsevier; 2010.)
7. Fessenmeyer MO: L’us, 1 Element de diagnòstic. Sully 2008
8. Dummer, T .: Specific Adlusting Technique - Jotom publications 1995
9. Almazán G, Martínez E. Tècniques d’energia muscular. Principis i aplicacions. Fisioteràpia 2000, 22 (Monogr.1): 3-10, 7 ref.
10. Paciaroni M, Bogousslavsky J. Cerebrovascular Complications of Neck Manipulation. Eur. Neurol. 2009; 61 (2): 112-8.
11. Picelli A, Ledro G, Turrina A, Stecco C, Santillian V, Smania N. Effects of myofascial technique in patients with subacute whiplash associated disorders: a pilot study. Eur. J. Phys. Rehabil. Med. 2011 Dec; 47 (4): 561-8.
12. Barral JP, Mercier P. Manipulations viscerals. Paris: Elsevier; 2004.
13. Tozzi P, Bongiorno D, Vitturini C. Fascial release effects on patients with non-specific cervical or lumbar pain. Journal of bodywork and Movement Therapies. 2011 octubre; 15 (4): 405-16.
14. Brousseau P. De la spinologie à l’ajustement SPÉCIFIQUE ostéopathique. Aix-en-Provence: Éd. de Verlaque; 2003.